La llei de "segona oportunitat" és un acte patètic de manca de sinceritat del Govern.

El Reial Decret Llei 1/2015, de 27 de  febrer, publicat al BOE del 28 següent, de mecanismes de segona oportunitat, reducció de la càrrega financera i altres mesures de caràcter social, conté tota una diversitat de mesures de caràcter socioeconòmic, sense cap criteri coherent que atorgui unitat als seus continguts, més enllà de ser qüestions que porten la seva causa immediata del resultat del debat parlamentari de l'estat de la nació celebrat un dies abans.
 
Es tracta, per tant, de mesures de conjuntura socioeconòmica elaborades sense cap debat parlamentari, ni polític ni social, utilitzant-se novament el decret llei com a norma d'excepció per derogar el principi de participació democràtica en l'adopció de normes amb rang de llei.
 
En la seva exposició de motius, s'acudeix novament a l'excepcionalitat que suposa la crisi econòmica per justificar l'ús d'un mecanisme que en la Constitució es configura com d'utilització en cas d""extraordinària i urgent necessitat", però que el Tribunal Constitucional ha normalitzat en modificar la seva doctrina sobre els límits a dita anòmala figura democràtica.
 
La legislació concursal: Un caos normatiu permanent
 
Les mesures que s'han introduït, en la majoria dels casos, no tenen més excepcionalitat que la necessitat d'intentar demostrar iniciativa política, la justificació de la qual és més que qüestionable, sobretot pel que fa als mecanismes de segona oportunitat i reducció de la càrrega financera.
 
Recordem que des del mes de setembre del 2013 s'han produït tres reformes de la legislació concursal: La llei 14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva internacionalització, que va regular el sistema de l'acord extrajudicial de pagaments, i que ara, el RDL 1/2015, modifica novament per complet. El Reial Decret Llei 4/2014, de 7 de març, pel qual s'adopten mesures urgents en matèria de refinançament i reestructuració de deute empresarial, que és una part de les mesures que ara es complementa, i el Reial Decret Llei 11/2014, de 5 de setembre, de mesures urgents en matèria concursal, novament incidint en els mecanismes per a l'adopció d'acords concursals a fi d'intentar evitar la liquidació de l'empresa com l'única realitat que impera en els nostres jutjats mercantils que tramiten els concursos.
 
I recordem, també, que es tracta d'una reforma que coincideix, cronològicament, amb la tramitació parlamentària d'una reforma legal sobre aquesta mateixa matèria i que es troba en tramitació al Congrés. Precisament, el Butlletí Oficial de les Corts del dia 12 de març del 2015 publica les 183 esmenes presentades pels distints grups polítics en relació amb el Projecte de Llei de Mesures Urgents en matèria concursal, que deriva de la tramitació parlamentària del RDL 11/2014, de 5 de setembre. La necessitat de tramitar el projecte de llei, després de l'anterior decret llei del mes de setembre del 2014, sobre aquesta mateixa matèria, deriva precisament del cúmul d'incoherències, contradiccions i dèficits de regulació que incorpora l'expeditiva forma de legislar al marge de les vies de participació democràtica.
 
Tota aquesta tramitació parlamentària ha deixat de tenir objecte, una vegada que la norma sobre la qual s'han fet els treballs durant gairebé cinc mesos ha estat modificada sorprenentment, impedint donar coherència a una matèria tan sensible per a l'activitat econòmica, la preservació de la continuïtat de l'empresa i el manteniment dels llocs de treball, com és la matèria concursal.
 
Per tant, ja cal constatar que aquest decret llei 1/2015 no serà, tampoc, l'última versió de la nostra llei concursal en aquesta matèria. La tramitació parlamentària de la llei concursal segueix el seu curs, i obligarà a replantejar els treballs parlamentaris sobre la base del nou marc legal, i tret que el Govern perdi la iniciativa política a les Cambres, s'anuncia una nova reforma en els pròxims mesos d'aquesta mateixa matèria.
 
Si cada cinc mesos s'introdueixen canvis que incideixen sobre aquesta matèria, estam davant la pitjor tècnica possible de modificar la nostra legislació concursal, en matèries que són estructurals al nostre sistema, com sens dubte ho és la regulació de la insolvència de l'empresa  o de les famílies, i els mecanismes de reestructuració del deute privat al nostre país.
 
L'incompliment de les recomanacions europees en matèria d'insolvència
 
La Comissió Europea va publicar la Recomanació als Estats de data 12 de març del 2014, "sobre un nou enfocament enfront de la insolvència i el fracàs empresarial", (DOUE de 14-03-2014), la declarada finalitat de la qual era la de garantir que les empreses viables amb dificultats financeres puguin "reestructurar-se en una fase primerenca". També anuncia la finalitat d'oferir "una segona oportunitat als empresaris honrats sotmesos a processos d'insolvència".
 
La Recomanació té un àmbit limitat a l'activitat empresarial, i és conscient de l'absència completa de sensibilitat social que presenten les seves mesures quan habiliten mecanismes per reestructurar el deute de les empreses, però ometen per complet mesures a favor de les famílies i les persones físiques en situació de sobreendeutament. El risc d'una dualitat d'estatuts de la persona, segons que sigui comerciant o empresari, o simple ciutadà (o consumidor, en l'argot comunitari), és una realitat evident, i més aviat és més propi d'un sistema gremial, que d'una societat democràtica que proclama la igualtat com un dels seus valors suprems. Això ho intenta excusar la Comissió tot dient que "encara que el sobreendeutament i la insolvència dels consumidors no entren en l'àmbit de l'aplicació de la present Recomanació, s'insta els Estats membres a estudiar la possibilitat d'aplicar aquestes recomanacions també als consumidors, ja que alguns dels principis recollits en la present Recomanació també els poden ser aplicables".
 
Tampoc la Recomanació de la Comissió constata una altra perspectiva social que presenta el règim de la insolvència, com és la posició que tenen els treballadors en els procediments de reestructuració del deute empresarial. Però no per això pot dir-se que aquesta matèria sigui aliena a la regulació de la insolvència empresarial.
 
En concret, la perspectiva de la protecció dels treballadors forma part del Dret Europeu en sentit estricte, i té reconegut un rang jurídic molt més eficaç que la mera Recomanació de la Comissió. Es troba reconegut actualment en la Directiva 2008/94/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 22 d'octubre del 2008, relativa a la protecció dels treballadors assalariats en cas d'insolvència de l'empresari.
 
Aquesta perspectiva sí que està present en la Resolució del Parlament Europeu de 15 de novembre del 2011, sobre procediments d'insolvència en el marc del dret europeu de societats, la qual constata la necessitat d'estendre la protecció que atorga la Directiva 2008/94/CE, no sols als treballadors a temps parcial, els treballadors amb un contracte de durada determinada i els treballadors amb una relació de treball temporal, com ja fa, sinó que proposa "que la protecció major en cas d'insolvència ha d'estendre's també als treballadors assalariats amb contractes atípics". I sobre això mateix, insta a que "cal reforçar el nivell de prioritat dels crèdits a favor dels treballadors assalariats en comparació amb els d'altres creditors".  A més a més, assenyala que "qualsevol situació d'insolvència potencialment perjudicial per a aquests últims ha de ser tinguda en compte amb vista a indemnitzar-los d'acord amb l'objectiu social de la Directiva 2008/94/CE i d'acord amb els llindars d'indemnització que s'estableixin."
 
Aquests antecedents són necessaris prendre'ls en consideració a l'hora d'avaluar els efectes sociolaborals de les mesures contingudes en la nova regulació aprovada a Espanya sobre els mecanismes de segona oportunitat, els quals, com ja vam anunciar, són els grans oblidats.
 
La lesió dels drets laborals pels nous mecanismes de reestructuració del deute privat de les empreses
 
El RDL 1/2015 omet per complet la dimensió laboral d'aquest problema, fins al punt que la seva aplicació literal suposa una violació completa de la Directiva Europea 2008/94/CE, sobre la protecció dels treballadors assalariats en cas d'insolvència de l'empresa.
 
En concret, la norma ha contemplat un mecanisme de paralització de les execucions, incloses les laborals, quan l'empresari deutor promou l'expedient d'acord extrajudicial de pagaments. Només queden exempts els deutes de dret públic, amb la qual cosa les execucions a càrrec de l'Administració Tributària, o la Seguretat Social, poden seguir el seu curs. Igualment poden continuar l'execució els creditors hipotecaris, tret que afectin els elements necessaris per a l'activitat empresarial, o l'habitatge. Però no succeeix el mateix amb les execucions per fer efectiu el pagament dels deutes salarials o les indemnitzacions per extinció dels contractes.
 
És cert que el sistema preveu els processos d'execució durant un període temporal concret de tres mesos, però en virtut dels acords a què poden arribar els creditors que representin fins a un 60% dels deutes, se'ls pot imposar als treballadors, bé una demora en el pagament de les obligacions laborals de fins a 10 anys, amb la qual cosa es priva de materialitzar el pagament dels salaris durant un període temporal incompatible amb la subsistència de l'economia domèstica del treballador o treballadora i la seva família. També se'ls pot imposar un alliberament parcial dels deutes de l'empresari, de fins a un 25% del seu import, o no menys inacceptable, la conversió dels deutes en paga de salaris o indemnitzacions en participacions preferents de l'empresa en risc d'insolvència. En definitiva, substituir el dret al pagament del salari per obligacions preferents d'una entitat amb risc imminent de fallida, és convertir els treballadors i treballadores en socis de capital risc, i convertir un deute vinculat a les necessitats vitals de les famílies, en un producte financer tòxic.
 
L'absència completa de sensibilitat social es manifesta en els mecanismes de l'acord extrajudicial de pagaments, s'ha oblidat per complet la possibilitat que els treballadors puguin accedir a les prestacions del Fons de Garantia Salarial en cas d'insolvència. No es configura l'acord extrajudicial com un supòsit d'insolvència que permeti que operi la cobertura del Fogasa, incomplint amb això l'obligació que diversos instruments internacionals imposen a Espanya, tant a nivell de la UE com de l'Organització Internacional del Treball, de protegir els treballadors en cas d'insolvència.
 
Les novetats en matèria de segona oportunitat: un mecanisme més restrictiu, costós i excepcional, que fa inviable la normalitat econòmica i financera de les famílies afectades per la crisi
 
I respecte de la incorporació dels ciutadans, és a dir, les persones que no exerceixen una activitat empresarial, el que fa el RDL 1/2015 és implantar un règim dual en matèria de reestructuració del deute de les famílies, diferent del que tenen els denominats emprenedors, el significat pràctic dels quals és, en realitat, reduir l'eficàcia que podien tenir els mecanismes de segona oportunitat que contemplava fins l?actualitat la Llei Concursal.
 
Així, mentre que en la legislació vigent fins ara es permetia que al deutor persona física que conclogui el concurs per liquidació de la massa activa, quedi alliberat de forma automàtica dels deutes que no ha abonat en algun d'aquests casos:
 
- En general, que hagués satisfet en la seva integritat els crèdits contra la massa, els crèdits privilegiats, i almenys,  el 25 dels crèdits ordinaris.
- Si hagués intentat sense èxit un acord extrajudicial de pagaments, hagués abonat els crèdits contra la massa del concurs, i els crèdits concursals privilegiats, però sense necessitat d'abonar el 25 dels ordinaris.
 
Es requereix la liquidació del seu patrimoni com a primer pressupost, amb la qual cosa està dit que no estam davant una segona oportunitat, sinó amb la privació de tots els elements patrimonials i tots els actius de què tingui la família, sense contemplar-se tan sols la preservació del dret a l'ocupació d'un habitatge. Es tractava d'un efecte directe previst per la llei, i obligava el jutge a declarar la cancel·lació dels deutes no satisfets si concorren aquests requisits. A més a més, aquest alliberament era definitiu i irrevocable.
 
Ara la norma parteix de la regla general de què la conclusió del concurs per liquidació de la massa activa suposarà que "el deutor quedarà responsable del pagament dels crèdits restants". S'inverteix la regla i ara es generalitza el caràcter perpetu de les obligacions insatisfetes, i es reconeix expressament que després de la liquidació, els creditors podran despatxar execució contra el patrimoni del deutor, si és que fos trobat o generés nous ingressos.  El que es permet ara a la persona física que ha generat la insolvència és promoure un procés judicial perquè es valorin certs requisits i pugui judicialment declarar-se l'alliberament dels seus deutes, amb certs límits. Però en comptes de ser un efecte automàtic, ha d'emprendre un costós procés judicial i demostrar la concurrència de tota una sèrie de requisits, alguns dels quals de valoració molt difícil que fa imprevisible el resultat d'aquesta reclamació.
 
En concret, es requereix la liquidació del seu patrimoni com a primer pressupost, amb la qual cosa està dit que no ens trobam davant una segona oportunitat, sinó amb la privació de tots els elements patrimonials i tots els actius que tingui la família, sense contemplar-se tan sols la preservació del dret a l'ocupació d'un habitatge. L'únic límit, que no recull expressament el RDL 1/2015, però que ha de ser exigible, és la impossibilitat d'embargar el salari de la persona per sota dels llindars, vinculats al Salari mínim interprofessional, en els que continua sent inembargable.
 
S'imposa un termini molt curt per sol·licitar el dit alliberament de deutes, per la qual cosa passat el mateix, el deute es converteix en imperible per als creditors, a diferència del model anterior, que operava de forma automàtica sense necessitat de sol·licitud de part.
 
És lamentable que s'aprofitin els mecanismes de segona oportunitat per criminalitzar les persones desocupades que no se sotmetin a qualsevol oferta d'ocupació precària.
 
La novetat que flexibilitza l'accés a l'alliberament dels deutes és que s'admet aquest alliberament encara que no hagués satisfet els deutes contra la massa ni els crèdits privilegiats, sota certs requisits, el més rellevant, el que accepti sotmetre's a un pla de pagaments, ni tampoc hagués rebutjat en els quatre anys anteriors al concurs una oferta de col·locació adequada. D'aquesta manera, la gestió del servei d'Ocupació, quan una persona rebutgi una oferta, encara que no percebi prestacions per desocupació, es converteix en un mecanisme per eliminar la possibilitat de reduir els seus deutes en cas de futura insolvència. És una exigència clarament desproporcionada, perquè els motius del rebuig no es basen en la voluntat de continuar cobrant prestacions, sinó en la mera voluntat de la persona que optar per una altra opció professional, -per exemple, fer estudis universitaris o millorar la seva qualificació- i tampoc es pren en consideració que l'oferta es correspongui amb una ocupació temporal o precària. És lamentable que s'aprofitin els mecanismes de segona oportunitat per criminalitzar les persones desocupades que no  se sotmetin a qualsevol oferta d'ocupació precària.
 
S'amplia la possibilitat d'alliberament dels crèdits que tenen garantia hipotecària sobre la part no coberta pel bé donat en garantia, com l'habitatge, la qual cosa és l'efecte més rellevant del mecanisme. No allibera dels crèdits privilegiats, el que es dedueix de forma completa de la regulació, encara que no ho diu expressament, per la qual cosa cal entendre que no s'alliberen els deutes que tingués l'empresari amb la plantilla de treballadors a la part privilegiada de tals crèdits. Tampoc s'alliberen dels deutes de dret públic, ni de les obligacions per aliments.
 
En realitat, l'efecte pràctic del mecanisme de segona oportunitat tan complet com el dissenyat pel RDL 1/2015 és permetre una via per la qual es pugui alliberar de la part del crèdit hipotecari no satisfet i que no ha estat cobert pel valor del bé hipotecat, com és l'habitatge habitual. Aquest és l'únic avantatge concret que aporta el sistema, que no deixava de ser el fruit d'una interpretació esbiaixada de la legislació concursal, quan donava a les entitats financeres el caràcter de crèdits privilegiats a la totalitat del deute hipotecari, fins i tot per sobre del valor del bé. El que fa ara el sistema és constatar que la part del crèdit que excedeix del valor del bé, simplement no té caràcter de crèdit privilegiat, perquè no respon a cap fi de política social concret dels acollits pel legislador, i li imposa la sort dels crèdits ordinaris, que és el mateix que previsiblement aplicarien els òrgans judicials en una interpretació sistemàtica de la llei concursal. Per tant, és un suposat avantatge més teòric que real.
 
A canvi, perquè sigui efectiu l'alliberament dels crèdits  ordinaris i subordinats, s?imposa a la persona física la necessitat de tramitar un procés molt complex, de resultat incert, dins un termini limitat i amb uns costos que s'ha de veure si els pot afrontar. A més a més, ha d'assumir el compromís i la possibilitat de pagar els deutes de què no s'allibera, la qual cosa tanca les portes a les persones que no poden generar ingressos. I permet als creditors revocar l'alliberament si la suposada segona oportunitat produeix els seus efectes i la persona té millor fortuna. I això es completa amb la creació d'un nou registre de morosos, de gestió pública, basat en la publicació de la llista de persones acollides a la segona oportunitat, que més aviat és la seva condemna pública a l'ostracisme econòmic, i la principal garantia que tals persones mai puguin recuperar una normalitat economicofinancera, i sobretot, que quedin excloses a perpetuïtat de qualsevol mecanisme de crèdit a les famílies.
 
Les restriccions introduïdes a la segona oportunitat pel  RDL 1/2015 el converteixen en un sistema cridat a tenir una importància residual en la pràctica. Així es configura un mecanisme molt més excepcional de condonació dels deutes del que estava vigent fins ara. El que no deixa de cridar l'atenció, atès que el contingut regulador d'aquest decret llei xoca frontalment amb els anuncis amb què s'ha presentat davant l'opinió pública, en un acte patètic de manca de sinceritat del Govern en anunciar la norma.